Creixement personal, Criança conscient

“Vaig parir un Roure sota una alzina…” o El part a casa

Entenc el part com un procés fisiològic natural. Fins fa poques dècades, totes les dones de la humanitat havien parit a casa, sense anestèsia i sense metges. Durant el segle XX, però, el part es va començar a tractar més aviat com una patologia: cal anar a l’hospital, monitoritzar-lo i medicalitzar-lo. Estic convençuda que la medicina del darrer segle ha suposat uns avenços magnífics per als parts amb complicacions. Un part que no es desenvolupa amb normalitat té molt a guanyar entre les parets d’un hospital. La majoria d’embarassos i parts, però, no presenten complicacions, i en aquest cas crec fermament que el millor tan per a la mare com per al nadó és deixar que la natura segueixi el seu curs.

En el cas d’embaràs i part sense complicacions, crec fermament que el millor tan per a la mare com per al nadó és deixar que la natura segueixi el seu curs.

Quan em vaig quedar embarassada de la Duna, de seguida vaig tenir clar que m’agradaria que nasqués per part natural. Ens vam plantejar l’opció de donar a llum a casa, però en aquell moment, em feia massa respecte. No sabia com seria, com ho viuria, i una part de mi tenia por de no poder-ho suportar. Així que vam decidir que nasqués a l’hospital, però amb un part natural respectat en la mesura del possible.

Malauradament, ens vam trobar amb un equip de ginecòleg i llevadores que no compartien les nostres idees. Eren de la vella escola: el part, com més ràpid i indolor, millor. En lloc de parlar-me entre contracció i contracció, quan podia mantenir la meva ment centrada, el ginecòleg m’anava dient mentre jo em retorçava de dolor “si vols estar patint d’aquesta manera és decisió teva, però si no fem res, al ritme que vas, aquesta nena no sortirà abans de 24 hores, tu mateixa”. Primer vaig demanar que esperéssim unes hores més, però al cap d’unes hores vaig accedir a que em posessin oxitocina per accelerar el part i, es clar, l’epidural per poder-ho suportar (les contraccions provocades artificialment són més doloroses que les que genera el cos de forma natural).

Quan la Duna finalment va sortir (amb prou feines 4 hores després que acceleressin el part), me la van posar a sobre uns minuts i llavors em van dir que l’havien de prendre per aspirar-li el nas. Se la van endur, a ella i al meu home, i a mi em van dir que havia d’esperar dues hores (DUES HORES!) a que em passés l’afecte de l’anestèsia abans que em poguessin traslladar a planta. Vaig demanar que em portessin la nena, però em van dir que no podria ser. Així que, després de hores i hores de part, mesos i mesos d’espera, quan finalment la Duna va haver sortit de la meva panxa, en lloc de poder fer de mare les seves primeres hores de vida, em vaig trobar estirada en un llit, sola, esperant, donant-li voltes a tot (“perquè l’han près?”, “hi ha algun problema?”, “està bé?”, “perquè no me la deixen veure?”).

Després d’aquesta experiència, amb l’embaràs del Roure, vaig tenir clar de seguida que volia buscar alternatives que em garantissin tenir un part respectat. No volia que això depengués de la llevadora que hi hagués aquell dia. Primer vaig pensar en contractar una llevadora perquè vingués amb mi a l’hospital i se n’encarregués del meu part. De seguida vaig descobrir que això no és possible, així que la millor opció era no posar els peus a l’hospital.  Em vaig posar en contacte amb la Chus, la llevadora de parts a casa de referència a la nostra zona, i ella i el seu equip ens van fer el seguiment de l’embaràs, ens van assistir el part, i el postpart. Durant l’embaràs em vaig centrar en l’autoconeixement, en escoltar el meu cos, i en desfer-me de la por. Vaig créixer.

El Roure va néixer a casa. En aquell moment vivíem a la muntanya, així que va néixer enmig del bosc, de fet, al jardí de casa, a l’aire lliure, sota una alzina. Amb el part del Roure no hi va haver l’estrès de comptar cada quan eren les contraccions per saber quan anar a l’hospital. No em preocupava que em sentissin de les habitacions del costat. Simplement, anàvem fent. L’Alba i la Míriam, les llevadores que ens van acompanyar, no em van fer cap tacte fins que jo, esgotada, els vaig demanar que em diguessin quant havia dilatat, perquè sentia que se m’acabaven les forces. “Quan en tinguis ganes ja pots empènyer”, em van dir.  No estava envoltada de bates blanques, sueros i bisturís. Era a casa. Al meu sofà. A la meva dutxa. Al meu jardí. Amb el meu home i dues noies que, durant els mesos anteriors, s’havien convertit en dues persones de confiança. Evidentment, ho teníem tot preparat per si hi havia qualsevol complicació i havíem d’anar a l’hospital, però no va caldre: jo estava tranquil·la i els nostres cossos van fer els seus camins. Em vaig entregar al dolor, el vaig acceptar, li vaig obrir les portes de la meva ànima. I el Roure va sortir del meu interior  per passar a descansar sobre meu la resta del dia, i de la nit, i del dia següent. Ningú se’l va endur per rentar-lo o pesar-lo o medir-lo.

Va ser l’experiència més enriquidora, potent i empoderant que he viscut mai. Sí, hi va haver dolor, molt de dolor. Però no hi va haver patiment.

Si hagués de donar a llum 10 vegades més, ho faria 10 vegades més a casa, sense cap mena de dubte.

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà.

Si continues navegant per aquest lloc web, vol dir que acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca